Aquesta és una de les inquietuds més grans que ha tingut la comunitat científica i una curiositat innata a qualsevol que, com l'home a la Terra, se senti naufrag en una illa. És normal doncs preguntar-se, si hi ha algú més com nosaltres a la illa.
És una altra pregunta d'aquelles que els professors prefereixen evitar a classe, sota el perill de començar una sèrie de preguntes encadenades, cada vegada més complicades. Doncs bé, aquest curs, ha tornat a sortir, cosa que estàvem esperant per compartir-la amb tothom al blog.La resposta més exacta és: no se sap. És trist i decebedor reconèixer-ho, però, tampoc es pot afirmat que no pugui haver-hi vida en altres parts de l'univers, cosa que entusiasma als científics a investigar sobre el tema.
Si haguéssim de començar a buscar vida fora de la Terra, aniríem a Mart, el planeta que més se sembla a la Terra. La sonda Mariner IX, en òrbita sobre Mart, no va veure cap rastre de vida, si bé és cert que a la mateixa distància de la Terra, tampoc s'observa que hi hagi vida, així que per descobrir-ho, ha calgut baixar a l'infern vermell a comprovar-ho.
L'atmosfera de Mart és menys densa que la de la Terra, i conté massa diòxid de carboni com per que pogués respirar cap persona, i una altre dada significativa; la diferència de temperatura entre el dia i la nit és de més de 100ºC. L'aigua podria passar de bullir a congelar-se cada dia, de manera que qualsevol organisme que contingués aquesta substància ho tindria una mica difícil, per això, es pot suposar que allà no podria viure cap animal terrestre.
Per contra, recentment s'ha comprovat que hi ha aigua en forma de casquet de gel sota el diòxid de carboni sòlid al pol nord i que el planeta és actiu des del punt de vista geològic, de manera que, pot passar per glaciacions i escalfaments com li passa a la Terra, i qui sap si en un passat o en un futur, podrien canviar les condicions, com per permetre l'existència d'éssers vius.
Dintre del sistema solar, la probabilitat de trobar vida s'esvaeix, doncs els planetes interns són massa càlids, i els externs, massa freds. Cal anar més enllà per trobar vida, i en tot cas, ja no és tracta de resoldre el dubte enviant expedicions, sinó d'estudiar la probabilitat de que pugui existit algú més que nosaltres.
I si hi ha algú més, posats a demanar, serà intel·ligent?
Des de fa anys que s'especula amb aquesta possibilitat. Posem-nos a calcular....
El nombre de civilitzacions tècniques existents a l'univers podria calcular-se com el producte de diversos factors:
- nombre de galàxies semblants a la Via làctia
- nombre d'estrelles per galàxia
- probabilitat que les estrelles tinguin sistemes planetaris
- nombre de planetes habitables per sistema planetari
- probabilitat que pugui néixer la vida en un planeta habitable
- probabilitat que la vida pugui evolucionar cap a éssers intel·ligents
- probabilitat que els éssers intel·ligents desenvolupin uns societat tecnològica comunicativa
- probabilitat que aquestes societats coincideixin ARA amb nosaltres per poder establir contacte
El resultat de la multiplicació és de, al menys una possibilitat de vida intel·ligent tecnològica en cada galàxia capaç de comunicar-se amb nosaltres.
Amb aquesta remota possibilitat es va engegar fa trenta anys el projecte Voyager, enviant dos discos fonogràfics de coure a l'espai en una nau amb viatge sense retorn, amb l'esperança que alguna civilització la trobi. Als discos hi ha fotografies humanes, salutacions en més de 60 idiomes inclòs el de les balenes yubartes, i música de diferents cultures entre d'altres dades. Si algú els troba d'aquí a desenes de milers d'anys en l'estrella més pròxima a nosaltres potser ho pugui desxifrar. I si això passés, os serem nosaltres? Com es pot deduir, la probabilitat d'èxit d'aquest romàntic projecte és gairebé nul·la.
Més probabilitat d'èxit té l'emissió contínua de missatges amb ones de radio, que viatgen molt més ràpid que qualsevol nau que poguem construir, i així es fa des de fa anys; s'envien seqüències de números primers a fi què puguin ser detectats per altres civilitzacions, i alhora, es descodifica tota mena d'informació provinent de l'espai per esbrinar si també hi ha algú allà fora transmetent. Què ingenus que som els humans oi?
A la pel·lícula "2001 odissea de l'espai", va ser en Tycho, un cràter de la Lluna, on els alienigenes van enterrar un artefacte conegut com "el monòlit", un paral·lel·lepíped negre que en realitat era una supercomputadora dissenyada per observar l'evolució de la Terra i enviar un senyal als seus creadors quan algun tipus de vida intel·ligent el trobés a la Lluna. La idea és molt enginyosa; l'enviament de mil sondes d'aquest tipus per buscar planetes habitables només requereix una fracció dels recursos necessaris per emetre un senyal de ràdio dient "hola" per una vasta regió de l'espai.
Quan lluny estem de trobar la resposta desitjada!
Fa 2600 anys Anaxímenes va preguntar a Pitàgores: "Perquè haig d'ocupar-me de buscar els secrets de les estrelles si contínuament tinc davant els meus ulls la mort i l'esclavitud?"
Fa 2600 anys que aquesta pregunta encara té sentit.
Potser no és tan important trobar el que hi ha afora de la Terra com trobar solucions a allò que hi ha a dintre d'ella.
4 comentaris:
A.M.4rt: que somiadors som els essers humans. hi ha possibiliats que hi hagi vida aixo segur pero els mitjans humans encara no ens poden proporcionar comunicació. el problema més gran es que el nostre orgull ens fa pensar que si hi ha essers inteligents a altres planetes haurien de ser com nosaltres cosa que no es del tot certa. tenint en compte que hi hi elements a dojo i que molts a les condicions terrestres no sobreviuen més que unes milesimes de segon cosa que fa que hi hagi encara més per descobrir, perque els essers de altres planetes haurien de tenir una base de carboni com nosaltres? nosaltres busquem caracteristiques als planetes que els acostin a les terrestres pero no hem pensat que la capacitat de adaptació dels essers vius si més no podria causar que visquesin a altres llocs molt més calents, o més freds.
l'altre error que cometem es buscar que entenguin un llenguatge terrestre o xifres. qui ens diu que sabran com desxifrar uns caracters que potser representen realitats inexistents allà on viuen? un altre cop la superbia humana ens fa pensar que el llenguatge humà es el més evolucionat i que per tant hauran evolucionat de manera semblant i ho entendran. esperem massa de els essers del espai, com volen que sapiguen que diem en una sola grabació si nosaltres em viscut envoltats de animals (que al cap i a la fi també tenen un llenguatge encara que més primitiu) i no entenem ni tan sols que vol dir amb exactitud un lladruc d'un gos?
En conclusio abans de buscar em de coneixer el que ja em trobat dons vivim envoltats de enigmes i només ens falta buscarlos al extranger
Totalment d'acord.
Sobre aquest tema i sobre cosmologia en general, recomanem la lectura d'un gran llibre de Carl Sagan que es titula "Cosmos". Pot ser una bona lectura de vacances. El tenen a la biblioteca de la zona olímpica.
S'ha deixat vosté un factor clàu en l'ecuació de la cerca de vida intel·ligent a l'espai. Despres del factor de que "desenvolupin uns societat tecnològica comunicativa" faltaria el factor "que es mantinguin tecnològics prou temps". Sembla que en el nostre planeta ens esforçem en reduir el temps en que restarà habitable el nostre planeta a base d'expol·liar de forma ferotge tots els recurços naturals.
Felicitats senyor labmaster per aquest blog tant interessant. Molta sort.
Gràcies th per la seva aportació. És justament l'últim factor de l'equació el que hauria d'incloure aquest fet que comenta vosté, i que per la Terra es podria calcular com 50/5.000.0000.0000=1e-8, és a dir, 50 anys de possibilitats de comunicar-se a través de l'espai en 5.000 mil·lions d'història del nostre planeta, una probabilitat ben petita, però que creix a mida que permaneixem a la Terra sense carregar-nos-la.
El problema que es planteja relacionat amb la durada de les civilitzacions comunicatives és que, si algú ens ha d'escoltar a nosaltres, no ens serveix de res si ho fa a més de n anys llum, i d'aquí a n anys nosaltres ja hem desaparegut del planeta, perquè llavors ja no rebriem la seva resposta, i això si que seria una llàstima.
Publica un comentari a l'entrada