UN PUNT PETIT EN EL CEL

Quan mirem al cel i veiem tots aquells punts brillant en la nit, no ens imaginem la seva veritable grandària. Degut a la distància a la que es troben, fins i tot és possible que hagin deixat d'existir i nosaltres encara estem veient els darrers raigs de llum que han sortit abans de desaparèixer.
Mireu aquesta animació en la que es comparen les diferents mides de diversos astres que podem trobar en el cel.
I si us heu quedat bocabadats....... encara han trobat astres més grans en aquesta altra animació.

JUNTS PERÒ NO BARREJATS

Els "babies" de 1r han estat trastejant pel laboratori i s'han dedicat a barrejar i separar substàncies. Sembla una feina inútil que no acaba mai, per què, primer barregem diverses substàncies i desprès les separem, com Penèlope, la dona d'Ulises (heroi de la mitologia grega que va protagonitzar l'odissea) que teixia de dia i desteixia de nit mentre esperava l'heroi de tornada a Ítaca, a casa seva.

A continuació veiem el resultat de la seva feina:

• Separació d'una mescla heterogènia de sofre i ferro per imantació.
  

• Separació d'una emulsió d'oli i aigua per decantació.

• Separació d'una barreja heterogènia de grava , sorra i aigua per filtració.

• Separació d'una dissolució de sulfat de coure i aigua per cristal·lització.

• I per destil·lació.
  

INSTRUCCIONS PER FER L'INFORME SOBRE LA PRÀCTICA:

Els objectius a assolir són els següents:

• Aprendre el funcionament de les diferents tècniques de separació de mescles.
• Observar i descriure detalladament un experiment de laboratori.

Caldrà una petita introducció fent una llista de les diferents tècniques de separació que hem estudiat i indicant per a quin tipus de mescla es fa servir. Cal fer un dibuix descriptiu dels muntatges realitzats per fer la destil·lació i la decantació.

No hi haurà apartat d'hipòtesis.

A l'apartat de procediments cal fer 5 subapartats, explicant ordenadament els passos que cal fer per portar a terme cadascun dels experiments treballats a classe (veure fotografies més amunt)

Els apartats de resultats i conclusions es poden fusionar en un sol apartat on es comentaran les dificultats que han aparegut, i si els resultats obtinguts eren els que s'esperaven o han estat diferents.

El qüestionari a respondre és el següent: (sempre explicant el per què)
1. Quins tipus de mescles coneixes? Digues a quin tipus de mescla corresponen les barreges treballades.
2. Quina tècnica de separació es fa servir per extraure la sal d'amanir (clorur sòdic) de l'aigua del mar.
3. A la fotografia següent, indica quines de les aixetes de pas de gas estan obertes i quines estan tancades.

4. Què passa si per culpa d'una ebullició massa forta se'ns "cola" part de la dissolució al refrigerador, com es veu a la fotografia següent?

5. Què passaria si no féssim circular aigua pel refrigerador?

US IMAGINEU LA TERRA AMB ANELLS?

Que xulo seria veure els anells de Saturn a l'equador de la Terra, oi?
Donçs això ja està inventat! Un reconegut dissenyador ha vestit la Terra amb anells i ens ho presenta en aquest vídeo.
Us proposo que us imagineu quines conseqüències (no només les estètiques) ens portarien els anells. Féu el vostre comentari, encara que estigui desactivada la visualització dels mateixos. Els aniré afegint a mida que vagin arribant.

HI HA VIDA A ALTRES PLANETES I A ALTRES GALÀXIES?

Aquesta és una de les inquietuds més grans  que ha tingut la comunitat científica i una curiositat innata a qualsevol que, com l'home a la Terra, se senti naufrag en una illa. És normal doncs preguntar-se, si hi ha algú més com nosaltres a la illa.

És una altra pregunta d'aquelles que els professors prefereixen evitar a classe, sota el perill de començar una sèrie de preguntes encadenades, cada vegada més complicades. Doncs bé, aquest curs, ha tornat a sortir, cosa que estàvem esperant per compartir-la amb tothom al blog.

La resposta més exacta és: no se sap. És trist i decebedor reconèixer-ho, però, tampoc es pot afirmat que no pugui haver-hi vida en altres parts de l'univers, cosa que entusiasma als científics a investigar sobre el tema.

Si haguéssim de començar a buscar vida fora de la Terra, aniríem a Mart, el planeta que més se sembla a la Terra. La sonda Mariner IX, en òrbita sobre Mart, no va veure cap rastre de vida, si bé és cert que a la mateixa distància de la Terra, tampoc s'observa que hi hagi vida, així que per descobrir-ho, ha calgut baixar a l'infern vermell a comprovar-ho.

L'atmosfera de Mart és menys densa que la de la Terra, i conté massa diòxid de carboni com per que pogués respirar cap persona, i una altre dada significativa; la diferència de temperatura entre el dia i la nit és de més de 100ºC. L'aigua podria passar de bullir a congelar-se cada dia, de manera que qualsevol organisme que contingués aquesta substància ho tindria una mica difícil, per això, es pot suposar que allà no podria viure cap animal terrestre.

Per contra, recentment s'ha comprovat que hi ha aigua en forma de casquet de gel sota el diòxid de carboni sòlid al pol nord i que el planeta és actiu des del punt de vista geològic, de manera que, pot passar per glaciacions i escalfaments com li passa a la Terra, i qui sap si en un passat o en un futur, podrien canviar les condicions, com per permetre l'existència d'éssers vius.

Dintre del sistema solar, la probabilitat de trobar vida s'esvaeix, doncs els planetes interns són massa càlids, i els externs, massa freds. Cal anar més enllà per trobar vida, i en tot cas, ja no és tracta de resoldre el dubte enviant expedicions, sinó d'estudiar la probabilitat de que pugui existit algú més que nosaltres.

I si hi ha algú més, posats a demanar, serà intel·ligent?

Des de fa anys que s'especula amb aquesta possibilitat. Posem-nos a calcular....

El nombre de civilitzacions tècniques existents a l'univers podria calcular-se com el producte de diversos factors:

• nombre de galàxies semblants a la Via làctia
  
• nombre d'estrelles per galàxia
  
• probabilitat que les estrelles tinguin sistemes planetaris
  
• nombre de planetes habitables per sistema planetari
  
• probabilitat que pugui néixer la vida en un planeta habitable
  
• probabilitat que la vida pugui evolucionar cap a éssers intel·ligents
  
• probabilitat que els éssers intel·ligents desenvolupin uns societat tecnològica comunicativa
  
• probabilitat que aquestes societats coincideixin ARA amb nosaltres per poder establir contacte
  

El resultat de la multiplicació és de, al menys una possibilitat de vida intel·ligent tecnològica en cada galàxia capaç de comunicar-se amb nosaltres.

Amb aquesta remota possibilitat es va engegar fa trenta anys el projecte Voyager, enviant dos discos fonogràfics de coure a l'espai en una nau amb viatge sense retorn, amb l'esperança que alguna civilització la trobi. Als discos hi ha fotografies humanes, salutacions en més de 60 idiomes inclòs el de les balenes yubartes, i música de diferents cultures entre d'altres dades. Si algú els troba d'aquí a desenes de milers d'anys en l'estrella més pròxima a nosaltres potser ho pugui desxifrar.  I si això passés, os serem nosaltres? Com es pot deduir, la probabilitat d'èxit d'aquest romàntic projecte és gairebé nul·la.

Més probabilitat d'èxit té l'emissió contínua de missatges amb ones de radio, que viatgen molt més ràpid que qualsevol nau que poguem construir, i així es fa des de fa anys; s'envien seqüències de números primers a fi què puguin ser detectats per altres civilitzacions, i alhora, es descodifica tota mena d'informació provinent de l'espai per esbrinar si també hi ha algú allà fora transmetent. Què ingenus que som els humans oi?

A la pel·lícula "2001 odissea de l'espai", va ser en Tycho, un cràter de la Lluna, on els alienigenes van enterrar un artefacte conegut com "el monòlit", un paral·lel·lepíped negre que en realitat era una supercomputadora dissenyada per observar l'evolució de la Terra i enviar un senyal als seus creadors quan algun tipus de vida intel·ligent el trobés a la Lluna. La idea és molt enginyosa; l'enviament de mil sondes d'aquest tipus per buscar planetes habitables només requereix una fracció dels recursos necessaris per emetre un senyal de ràdio dient "hola" per una vasta regió de l'espai.

Quan lluny estem de trobar la resposta desitjada!

Fa 2600 anys Anaxímenes va preguntar a Pitàgores: "Perquè haig d'ocupar-me de buscar els secrets de les estrelles si contínuament tinc davant els meus ulls la mort i l'esclavitud?"

Fa 2600 anys que aquesta pregunta encara té sentit.

Potser no és tan important trobar el que hi ha afora de la Terra com trobar solucions a allò que hi ha a dintre d'ella.

EL CEL, MÉS A PROP

Qui no s'ha detingut a mirar alguna vegada cap al cel nocturn i no s'ha fet moltes preguntes sobre el que veiem damunt nostre? Aquelles llums tremoloses que semblen focs llunyans, qui les haurà encès? Què hi haurà allà dalt? Perquè es mouen? Perquè és tan bonica la Lluna? Perquè em sento tan petit/a?

El cel sempre ha estat una font de reflexió-admiració-sorpresa per totes les civilitzacions. I també de bellesa. Cada dia, una imatge diferent. Costa tan poc aixecar la vista!

Ahir per la tarda va coincidir la Lluna, Venus i Júpiter tots juntets, com si fos un pastís d'espelmes, un regal poc usual pels que vivim massa immersos en els nostres afers terrenals.

La foto està feta des del balcó de casa (féu clic per engrandir-la), allargant el tele a tope i posant la càmera sobre un trespeus per què no surti moguda. No cal un telescopi per veure coses xules al cel.

El punt de llum sota la lluna és Venus, i el punt que està diagonalment oposat és Júpiter. Cal dir que a ull nu, les llums del firmament semblen més grans, perquè ens enlluernen, i a les fotos es veuen tal com son realment. També és curiós el fet que, cap dels cossos il·luminats són estrelles.

Pels qui no van parar atenció, vet aquí un regalet amb el que estem experimentant a 1r: es tracta d'un programet informàtic que es diu Stellarium, i simula el cel com un planetari, al nostre ordinador. És realment senzill de fer servir i en pocs clics podem reproduir qualsevol perspectiva nocturna des de qualsevol lloc del nostre planeta.

Mireu quina imatge donava aquest gadget més o menys a la mateixa hora:

Oi que se semblen? El programa permet dir-li en quin lloc del mon et trobes, per què el cel no es veu igual des de llocs diferents. També et permet anar enrere i endavant en el temps, i fins i tot pots veure allò que s'amaga sota l'horitzó. Hi ha una base de dades impressionant d'estrelles, òrbites, constel·lacions, nebuloses, i té una navegació molt intuïtiva.

I a més, és gratis, us el podeu descarregar des de www.stellarium.org/es

Així, quan estem avorrits, podem simular com es veuria el cel de nit des del cim de l'Everest, o des de la platja d'Ipanema.

Costa tan poc somiar .....

QUÈ ÉS UN FORAT NEGRE?

No hi ha cap curs on es parli de l'univers que no acabi apareixent aquesta pregunta. És un concepte que normalment no surt als llibres de text. Potser és una pregunta massa difícil de respondre, o la resposta és massa difícil d'entendre? Potser perquè se'n parla però no s'explica, els forats negres, els objectes més exòtics del cosmos, creen molta expectació i inquietud. Els guionistes de Hollywood tenen gran culpa de la confusió que hi ha sobre aquest concepte. Potser ningú els va explicar de petits, quan encara tenien la capacitat de sorprendre's davant la novetat. Tot plegat és una llàstima no aprofitar l'edat de fer preguntes per donar respostes. Vet aquí algunes per tots els gustos.

Resposta en una frase:

Els forats negres són uns objectes tan densos, que atrauen fins i tot a la llum dels voltants, i per això els veiem com una buidor fosca.

Resposta més inquietant:

És un cadàver en l'espai.

Resposta en forma de conte:

Hi havia una vegada una estrella, semblant al  Sol, que només era 330.000 vegades més pessada que la Terra. Com que era tan gran, atreia els objectes amb una força molt gran, 28 vegades més que el nostre planeta, i tots els petits astres que s'hi apropaven, acabaven engolits i desapareixien sota la seva superfície enlluernadora.

Al seu interior hi havia una gran lluita entre la gravetat, que apreta que apretaràs, volia encongir-la, i la calor, que escalfa que escalfaràs, volia enxamplar-la.

Però va passar un dia que l'estrella es va quedar sense calor, perquè l'hidrogen, que és el combustible que tenen totes les estrelles per fer llum i calor, es va acabar.

Llavors la gravetat va aprofitar per comprimir la pobre estrella fins que l'estructura atòmica de la seva matèria es va desintegrar. Tots els protons, electrons i neutrons es van escapar del nucli dels àtoms, i tot plegat es va convertir en una estrella nana, una bola petita més petita que la Lluna i que feia llum blanca. 

Els electrons, encarregats de contrarestar qualsevol contracció posterior, no van poder suportar la pressió de la gravetat, que cada vegada empenyia amb més i més força a mida que l'estrella s'encongia, fins al punt que electrons i protons es van agrupar per formar neutrons. Els neutrons, si recordeu, són éssers desprovistos de càrrega elèctrica i per això, són incapaços de lluitar contra la gravetat i davant d'ella, reaccionen agrupant-se molt apretadets, com si tinguessin por.

Vet aquí que la nostra estrella es va convertir en una pilota de neutrons de 16 quilòmetres de diàmetre i 200.000.000.000 vegades més gravetat que a la Terra, girant a molta velocitat.

Era terrible, pobres electrons i protons, tancats dintre dels neutrons i presoners de la gravetat, que quan més petita es feia l'estrella, més forta es feia, i així va arribar a superar la resistència neutrònica.

Tot estava perdut, no hi havia res que es pogués enfrontar al col·lapse de l'estrella i el seu volum va disminuir a zero i la seva gravetat es va fer quasi infinita. La llum, l'únic missatger que podia enviar l'estrella perquè la rescatessin, va perdre tota la seva energia i va quedar tancada per sempre més en un enorme forat fosc i profund; un pou sense fons que atreia tot el que s'apropava i no el deixava escapar. Ningú podia fer res perquè, en apropar-se, cauria i cauria pel forat sense arribar mai al final.

Desde llavors, els homes vigilen amb telescopis aquest lloc i d'altres que estan escampats per tot l'espai a molta distància, des de la Terra, sans i estalvis, i ningú s'atreveix a apropar-se.